Una tardor amb molta espurna!

Els Diables, som diables durant tot l’any i ens agrada cremar, ballar, fer música i gaudir! Sigui l’estiu, la tardor o l’hivern. Rubí, Volpelleres, Calella i Bra (Itàlia) ens esperen aquest setembre. Ens hi vols acompanyar?

La Bèstia de Parets

Aprofitant la sortida del Boc avui a Parets, volem explicar les dues bèsties que tenen a la colla:

La Bèstia va ser construïda l’any 2005 per la dissenyadora i escultora de bestiari popular Dolors Sans. Està construïda amb fibra de vidre, material que li dóna una aparença tenebrosa i permet veure amb detall cadascún dels seus ossos.

La Bèstia, un esquelet de drac alat fosforescent en la foscor, escenifica el màxim poder de les tenebres. Amb el seu semblant sinistre i els seus 13 punts de foc, crea un espectacle visual impactant i de grans dimensions. Tot i els seus 70 qg. de pes, fa el seu ball carregada per un únic portador, que amb els seus moviments acompassats li fa moure les ales.

El Ball de La Bèstia està acompanyat pels tabalers. Una de les actuacions on el lluïment és més espectacular, és a la representació de
La Llegenda de la Pedra de Diable, que es celebra a finals de Juliol dins els actes d’inauguració de la Festa Major d’Estiu de Parets del Vallès, on La Bèstia té un paper rellevant. També apareix en els actes de la Festa Major d’Hivern de Parets del Vallès que es celebra cada any a finals de Gener. Des de l’any 2017, acompanyat dels altres elements de la colla – el Rusti (drac infantil), La Pedra del Diable i la colla infantil – organitzen la Trobada de Bèsties acompanyats de colles d’altres pobles i ciutats en la Baixada Infernal.

L’any 2017, la Bèstia va ser restaurada per la seva creadora.

rusti

El 2011 en Tomàs Pérez Calero, pare d’un diablet de la colla i molt aficionat al disseny i construcció de figures, va proposar a la colla de fer una bèstia infantil una idea que va ser molt ben rebuda. Al cap d’uns messos, en Tomàs ens va ensenyar el disseny i des del primer moment va agradar molt a tothom, sobretot als nens.

Va començar a crear la bèstia a casa seva, fins que les dimensions ja no li ho van permetre i la va traslladar al Ca n’Oms on va poder treballar millor. En Rusti, nom que ve de Rustifaci, és un drac socarrat que acompanya a la bèstia per les tenebres. Va ser batejat a la Festa Major d’Estiu del 2013, ja que era un gran esdeveniment que volien compartir amb tot el poble.

L’any 2016 en Rusti va ser reconstruït, recobert de Fibra de Vidre i amb una nova base que incorpora un mecanisme d’aigua i converteix al Rusti en una bèstia mixta de foc i aigua

Carta al Reis Mags

Benvigudes ses majestats d’Orient,

Aquest any els Diables ens hem comportat com Llúcifer mana. Hem aportat foc i percussió allà on hem anat. Espurnes i guspires han sigut el nostre motor; tresets i anacruses la nostra música. Ens hem atrevit amb malabars ardents i el Boc no ha deixat a ningú indiferent. Hem donat a conèixer la llegenda del Pont de Can Vernet i l’Encabronada ha estat tot un èxit. És per tot això que aquest any us volem demanar:

– Foc creat pel mateix Llúcifer; sí, volem seguir cremant tot allò que trobem.
– Música vinguda de l’Infern; volem que els nostres retrucs atemorin a la gent.
– Dimonis nous amb ganes i il·lusió; seguim creixent i volem deixebles de Llúcifer.
– Una cabra pel Boc; es sent sol i qui sap… potser podríem tenir una família amb cabrits i cabrides.
– Actuacions; hi ha molts pobles que encara no hem visitat i estem desitjant tenyir-los de negre i vermell.

Confiem no rebre carbó; del contrari, vindrem a Orient amb foc i tambors.

Llegenda del Boc

Ja tenim la tan desitjada Encabronada aquí. Tres dies de foc, percussió i malabars. Tres dies en que els carrers de Sant Cugat quedaran impregnats d’alegria, disbauxa i enrenou. On tothom qui ho vulgui podrà ser Diable per un dia. On la por al foc no és una excusa per poder gaudir d’aquesta festa. I on el Boc serà el protagonista de l’Encabronada.

Així doncs, esperem veure-us a tots el dissabte a las 20.30h al Pont de Can Vernet, on es farà el despertar de la bèstia. Segur que molts us preguntareu: i per què al Pont de Can Vernet? Es un lloc triat arbitràriament? Doncs aquí teniu la resposta.

L’any 1349, mentre la pesta negra delmava Europa, a Sant Cugat del Vallès hi havia una gran mancança d’aigua per beure i per regar els camps de conreu. Els únics que. Hi havia altres fonts en diferents llocs del terme, però era molt costós i feixuc portar l’aigua fins a Sant Cugat.

Les dones del poble, carregades amb garrafes de fang o càntirs de ceràmica, es feien un tip d’anar amunt i avall traginant aigua. Els únics que en tenien a l’abast eren els monjos del monestir, que en gaudien amb escreix gràcies a una mina subterrània.

Un dia, la Maria de Ca l’Aiguabarreig, cansada de carregar aigua, va decidir anar a parlar amb Arnau Ramon de Biure, que feia pocs mesos que havia estat nomenat, de forma misteriosa, abat del monestir de Sant Cugat pel papa Climent VI.

La Maria li va explicar que les dones estaven destrossades per haver d’anar a buscar aigua a les fonts de Can Gordi i de l’Ermetà i que li pregava que les deixés agafar aigua del pou del monestir. L’abat s’hi negà: «Les dones sou l’ham del pecat dels homes i teniu prohibida l’entrada al nostre recinte encara que sigui per pouar l’aigua que ens dóna el bon Déu». La Maria, contrariada, li respongué que tant li feia de qui era l’aigua, encara que fos del mateix Diable, i va marxar sense dirigir-li cap paraula més.

L’endemà al matí la Llucieta del carrer de l’Hospital, la remeiera del poble i de qui es deia que era mig bruixa, va sortir amb els primers raigs de sol a caminar pels afores de Sant Cugat, confiant a trobar flors silvestres per elaborar els seus beuratges i ungüents. Quan tot just començava a collir les primeres flors, va trobar la Maria, carregada amb tres grans gerres de fang plenes d’aigua. La Maria li va explicar la conversa que havia tingut amb l’abat. La Llucieta s’indignà perquè no deixés agafar l’aigua del monestir a les dones i li va prometre que l’ajudaria a trobar una solución.

Aquella mateixa nit sota la lluna plena, en una esplanada del camí de Can Borrell, on creixia un jove pi de tres branques, la Llucieta es va reunir amb les seves companyes bruixes. Totes juntes van fer el Ball del Diable i li demanaren a Llucifer que posés fi a la manca d’aigua que tenia esclavitzades a les dones del poble. Però, qui va arribar no va ser en Llucifer, sinó Azazel, el dimoni portaestendard de les tropes infernals. La Llucieta, en veure’l, li va dir que tenien un problema molt gran i que no creia que ell tingués prou per trobar la solució. L’Azazel es va indignar i, orgullós i prepotent, els va prometre que construiria un pont sobre la riera de Can Vernet, aquella que surt de la mina de Can Volpelleres, i que faria que no s’assequés mai, tot assegurant per a sempre tenir aigua a la vila. En un tres i no res, el pont va ser construït per una colla de dimonis súbdits de l’Azazel. I l’endemà ja rajava aigua de totes les fonts de la vila. Fins i tot, els pagesos del poble van començar a construir pous, ja que havia corregut la veu que sota terra hi havia aigua.

boc2

Tothom estava molt content, llevat de la Maria, que la nit passada, en tornar de Can Gordi, va descobrir l’Azazel dirigint la construcció del pont i li va prometre que s’ho cobraria enduent-se a l’infern la primera ànima que hi passés. Tota angoixada va anar a trobar un altre cop l’abat Biure per pregar-li que l’ajudés. L’abat la va rebre amb un somriure de satisfacció perquè creia que l’aparició d’aquell pont era obra de Déu. Tanmateix, la Maria li va explicar la trobada nocturna amb l’Azazel i, ara sí, l’abat estava convençut que l’havia d’ajudar i, sobretot, no volia perdre l’ocasió de burlar-se del dimoni. Quan va marxar la Maria, va encarregar a un monjo jove que vigilés el pont i li manà que no el creués ningú ni de dia ni de nit.
 
El monjo jove va estar cinc dies i cinc nits vigilant que ningú passés pel pont per evitar que el dimoni Azazel s’endugués cap ànima a l’infern. Però aquesta feina ja el començava a cansar…

La nit següent se’n va empescar una. Li va proposar a l’abat que qui passés el pont fos el vell boc de  quatre banyes, que vivia al monestir des de feia molts anys. Tots dos van acordar vestir-lo amb una túnica de monjo mal sargida i fer-lo passar pel pont ben entrada la nit.

Dit i fet, el monjo jove va empènyer aquell boc sorneguer pel pont de Can Vernet. L’Azazel, confós per la foscor de la nit, va creure que aquell boc disfressat era l’ànima que s’havia d’endur a l’infern, i va somriure satisfet. Quan el va agafar i va veure de què es tractava, es va enrabiar com el que dimoni que era.

L’abat s’ho va mirar tot des d’una finestra del monestir i li va etzibar: «Paraula donada és paraula sagrada, dimoni! Ja tens l’ànima que volies. Ara marxa de Sant Cugat i no hi tornis mai més». L’Azazel encara més enrabiat li va dir que no es mereixen aquell pont i que el destrossaria fins a l’última pedra, però no se’n va sortir perquè estava construït amb grans pedres cairejades del coll de Campanyà.

boc3

El dimoni es va haver de conformar amb el boc com a pagament i a Sant Cugat mai més va faltar aigua per beure i per regar. A partir d’aquell moment l’aigua de la mina de la Mare de la Font, situada prop de Can Volpelleres, es canalitzà per sobre del pont de Can Vernet i arribà, primer, a la font del Monestir i després a la plaça d’Octavià. Segons els santcugatencs d’aquell temps, l’aigua era tan bona que fins i tot curava les llagues d’estómac.

Abans de retornar a l’infern, l’Azazel, en un atac de ràbia, va arrencar les quatre banyes del boc i pronuncià en veu baixa un encanteri per confinar el boc a l’infern. Tot seguit, solemnement va dirigir unes darreres paraules amenaçadores: «Et creus molt llest, abat Biure, però el teu regnat a Sant Cugat no durarà ni un any. Moriràs per quatre monedes i deixaràs el gall del penell sense veu. Arribarà un dia d’aquí a 666 anys que una colla de diables reunirà les quatre banyes del boc i aconseguirà que torni a Sant Cugat.»

I així va succeir, quan l’any 2015 els Diables de Sant Cugat van fer tornar de l’infern el vell boc, tot nafrat i adolorit pel llarg captiveri, però amb les quatre banyes restablertes al seu cap. Per això, des d’aleshores, cada any celebren una festa a l’inici de la primavera: l’Encabronada, en honor del Boc de Can Vernet!

Els Diables de Sant Cugat han escrit aquesta història a partir de les llegendes «El pont de Can Vernet» i «Bruixes santcugatenques», recollides per Rogeli Pedró al llibre Llegendes de Sant Cugat del Vallès: Mites, faules i narracions populars (Col·lecció «El Tinter». Cossetània edicions, 2005).

Aquesta nova llegenda neix amb la intenció de posar en context el Boc de Can Vernet, la bèstia que va construir Elías Álvarez l’any 2015 —seguint el disseny de Miquel Resines—, i forma part d’un projecte d’imatgeria festiva que engloba la figura mateixa, els seus portadors i la música que ballaran.

Per fer arribar la llegenda del Boc als nens i nenes de Sant Cugat, s’ha editat un conte adaptat per Eva Tataret i il·lustrat per Miquel Resines.

Sara Domènech

Nom: Sara Domènech Albareda
Edat: 10 anys
Professió: Estudiant
Anys a la colla: 4 anys
Secció a la que participes: Tabalets
La Sara va entrar a la colla perquè estaven els seus cosins i perquè li agrada la música. Considera que tots van tenir molt bona acollida cap a ella i que van ser molt simpàtics. Les seves expectatives no s’han vist troncades: s’ho passa molt bé. Inclús s’ha vist sorpresa per la relació que hi ha entre les persones de la colla.
sara3
Perquè vas triar les seccions en les que participes?
Doncs perquè va ser el dia que van inaugurar Tabalets i em venia de gust.
Tens alguna proposta que t’agradaria fer?
Doncs, fer més ritmes, perquè sempre fem els mateixos.
I quelcom a millorar en la teva secció?
Doncs que els tabalets prenguin més atenció algunes vegades.
Quines són les teves aspiracions i metes?
Aprendre coses noves sobre tocar el tabal.
Creus que has assolit els teus objectius?
No, necessito aprendre més.
Creus que els versots són necessaris?
Esta bé, són molt divertits.
T’agrada el format dels diumenges diabòlics? Què canviaries?
Si, aprofito estar amb els amics. Canviaria l’hora d’assajar, doncs assagem a les quatre normalment, que sigui a les 12h, per exemple.
sara2
Creus que l’Encabronada agrada al poble?
Molt.
Com veus la implicació dels ciutadans amb el Boc?
Bona
Quina creus que és la integració de la colla al poble?
Mmm, està bé…
I amb les altres entitats?
A mi m’agrada.
Si fossis un material de la colla, quin series?
Els tabal no, que em faria mal el cap, no sé….la massa també em cremaria……mmm….les cintes de malabars, perquè no paro de moure’m…
Quina és l’actuació que més t’ha agradat?
L’encabronada, en general….totes les Encabronades…..
Explica una anècdota.
Una vegada se’m va caure el tabal al terra, i es van fer forats en l’aro, i casi trenco la tela.
Si volguessis convèncer algú perquè formes part de la colla, que li diries?
Que és súper divertit i que t’agradaria.
Defineix diables amb tres paraules.
DIVERSIÓ, FOC I MÚSICA.

Jan Fiblà

Nom: Joan Fibla Aka Jan petit

Edat: 21

Professió: Estudiant

Anys a la colla: 4

Tasques dintre la colla: cap de Malabars

Secció a la que participes: Cremadors adults, Tabalers i Malabars,

Perquè vas entrar a la colla?

Vaig entrar a la colla perquè des de petit he anat sempre de correfoc i m’encanta. El fum, les espurnes i l’olor a pólvora, estar enmig de la gent en un carreró on ressonen els tabals i els xiulets de les carretilles… és un sensació que no oblidaré mai.

Coneixíes algú? Vas tenir bona acollida?

Coneixia a la Marina Màrquez, una companya de l’institut que va deixar de venir tant bon punt vaig entrar jo. Al principi em va costar una mica, no hi havia ningú de la meva edat i estava al grup de diablons amb 17 anys. És difícil fer amics quan la teva franja d’edat està buida. Després d’un any vaig començar a conèixer a la gent en les calçotades, els correfocs de diables adults, i també va aparèixer gent de la meva de la meva edat. A partir d’aquí cada cop vaig estar més dins la colla i fa 2 anys vaig entrar a tabalers on estic molt a gust.

Què t’esperaves? Va ser així?

La veritat és que no sé el que m’esperava però el que he anat descobrint m’ha agradat. Tot i que tothom té altres dedicacions a part de diables cadascú aporta la seva part, més gran o més petita, i entre tots tirem la colla endavant.

Què és el que més et va sorprendre?

Em va sorprendre que hi hagués gent de tota mena, la meva imatge d’un diable era un ésser brut de cendra i fum amb la pell vermella, les dents afilades i un parell de banyes. No hi havia ningú així, però tothom es ficava en aquest personatge per sortir a cremar.

Quina es la teva funció com a cap de Malabars?

La meva funció interna, junt amb l’Albert, consisteix en conèixer cap on es dirigeix la colla i fer que tothom qui participa a malabars remi en la mateixa direcció. Participo a les reunions de junta i a les reunions de malabars, sóc una connexió.

jan1

Perquè vas triar les seccions en les que participes?

Perquè m’agraden.

A que t’agradaria participar i no t’atreveixes?

M’agradaria participar en algun correfoc del Boc però desgraciadament em falta temps per fer-ho tot.

Tens alguna proposta que t’agradaria fer?

M’agradaria poder tenir vestuari de malabaristes.

I algú a millorar en la teva secció? Com ho faries?

En la secció de malabars trobo que falta que la gent s’hi impliqui, que tingui ganes d’aprendre més i fer actuacions increïbles. Per fer-ho intento implicar a la gent i motivar-los tant com puc. En la secció de cremadors trobo que falta una mica de pinya ja que només ens trobem en correfocs i activitats de tota la colla. Els assaigs per les figures són una bona opció per millorar aquest aspecte.

Quines són les teves aspiracions i metes?

Creus que has assolit els teus objectius? Com a cremador estic bé tal i com estic, dins de tabalers vull seguir aprenent a tocar diferents instruments i fent sonar els temes cada cop millor. Dins de malabars el meu objectiu és aconseguir que la secció funcioni i donar-li empenta. Tenir material a punt, una organització interna, un grup de persones constants que hi participi, etc.

Creus que els versots són necessaris? Com podem crear escola?

Crec que els versots són una part molt important dels diables i que ens defineix molt bé com a la part desinhibida del poble i que és capaç de dir el que tothom pensa i ningú s’atreveix a dir. Crec que són necessaris però que cal anar amb compte amb el que es diu, cal que aportem un punt de vista crític sense ofendre les persones i procurant parlar per una majoria. Crec que podem crear escola però és una feina que trobo complicada.

jan3

T’agrada el format dels diumenges diabòlics? Què canviaries?

M’agrada el format dels diumenges diabòlics però trobo a faltar més gent. Estaria bé trobar una manera de que hi hagués més participació durant tot el dia i no es reduís a creuar-se amb la resta de diables en el canvi de torn.

Creus que l’Encabronada agrada al poble?

Sí, penso que el boc té un gran atractiu i aquesta festa va ser ben acollida per la gent del poble (no tant per l’ajuntament, jeje)

Com veus la implicació dels ciutadans amb el Boc?

Veig que és una atracció, tots els nens el volen veure i alguns valents tocar-lo, pels més grans diria que és curiós però veure’l cremar és espectacular.

Quina creus que és la integració de la colla al poble? I amb les altres entitats?

La integració amb el poble trobo que no és tant estreta com en altres llocs on hi ha un sentiment més fort cap a la cultura tradicional però tot i així crec que la gent gaudeix de les festes i dels correfocs d’una manera diferent. Respecte a la resta d’entitats trobo que la integració és molt bona, només penso que podríem millorar-la amb trabucaires, per combinar les actuacions quan ens toqui anar junts.

Si fossis un material de la colla, quin series?

Un cargol.

Quina és l’actuació que més t’ha agradat?

És difícil de dir, hi ha hagut moltes actuacions que he gaudit com un nen petit però… els 25 anys de la colla van ser espectaculars.

Explica una anècdota.

El meu bateig de foc va ser un seguici de Festa major a mitja tarda amb diablons. Jo li treia uns quants caps a la resta de diablons del seguici perquè estava a punt de fer 18 anys. Era a mitja tarda i sortint de quatre cantons, al mig del poble, em va entrar una espurna per un forat de la caputxa i va començar a sortir fum com una xemeneia. Quan alguns diables es van acostar i em van començar a ruixar amb aigua vaig al·lucinar. El record d’aquell correfoc són la clapa que em va quedar al cap i un mocador amb un forat enorme que encara em poso pels correfocs.

Si volguessis convèncer algú perquè formes part de la colla, que li diries?

Que diables és una oportunitat de obrir-se. Obrir-se a altres persones, a la cultura tradicional i a un mateix. Cada persona ha de posar-hi de la seva part i donar sense esperar res més a canvi que no sigui l’èxit de l’actuació. Fer aquesta mena de coses et far créixer com a persona i aprendre a treballar en equip amb gent molt diferent per un objectiu comú. Cremar la ciutat! És molt divertit.

Defineix diables amb tres paraules.

L’infern és càlid.

Arriba la primavera, arriben els espectacles

El dissabte 25 de març, la colla es va dividir per participar en dos esdeveniments. Es nota que ha arribat el bon temps i amb això, un munt d’actuacions.

Per una banda, no vull deixar passar per alt una crònica que ens van enviar des de Montblanc, on la secció infantil de la colla va participar en un correfoc.

Son les 16.00h i som al local de Diables preparant i carregant el material als cotxes. Diuen que pels voltants de Lleida ha nevat. Tot a punt: pugem als cotxes! Avui els Tabalets i Diablons dels Diables de San Cugat farem que Montblanc tremoli al pas del foc i dels ritmes més infernals!

Arribem als peus de les muralles de la ciutat. No hi ha neu, però fa un fred que pela, així que comencem a escalfar motors. El temps passa i s’acosta el moment de començar. Estem a la plaça de l’església i la gent ens pregunta. Montblanc té ganes de gresca!

Ha arribat el moment: esclata el correfoc. El cuir i la fusta dels nostres tabals ressonen amb força contra les muralles de Montblanc i els carrers s’omplen de foc al pas de Diablons.

Amb aquest petit escrit, es vol deixar constància de l’energia amb la que van viure els més petits de la colla aquest correfoc, on a toc de carretilles i foc van fer un espectacle d’allò més complet.

A tot això, paral·lelament, els Tabalers de la colla s’acostaven al acte per rememorar el 20è aniversari de l’atac al Pi d’en Xandri. Tots els que érem presents el 2 de febrer de 1997 recordem l’efemèride. Sant Cugat despertava amb l’atac a l’arbre més emblemàtic de la ciutat per uns vàndals desconeguts.

20 anys més tard, el santcugatencs ens bolquem per seguir recordant aquell dia, un acte que la cultura i tradició popular mai oblidarà. I és per això que allà estaven els Tabalers, junt als Bastoners, Mediterrània i als Gegants i Caparrots per donar suport al enuig d’aquest acte vandàlic.

Fotografia: Cristina Zafra i Júlia Molina.