Així doncs, esperem veure-us a tots el dissabte a las 20.30h al Pont de Can Vernet, on es farà el despertar de la bèstia. Segur que molts us preguntareu: i per què al Pont de Can Vernet? Es un lloc triat arbitràriament? Doncs aquí teniu la resposta.
L’any 1349, mentre la pesta negra delmava Europa, a Sant Cugat del Vallès hi havia una gran mancança d’aigua per beure i per regar els camps de conreu. Els únics que. Hi havia altres fonts en diferents llocs del terme, però era molt costós i feixuc portar l’aigua fins a Sant Cugat.
Les dones del poble, carregades amb garrafes de fang o càntirs de ceràmica, es feien un tip d’anar amunt i avall traginant aigua. Els únics que en tenien a l’abast eren els monjos del monestir, que en gaudien amb escreix gràcies a una mina subterrània.
La Maria li va explicar que les dones estaven destrossades per haver d’anar a buscar aigua a les fonts de Can Gordi i de l’Ermetà i que li pregava que les deixés agafar aigua del pou del monestir. L’abat s’hi negà: «Les dones sou l’ham del pecat dels homes i teniu prohibida l’entrada al nostre recinte encara que sigui per pouar l’aigua que ens dóna el bon Déu». La Maria, contrariada, li respongué que tant li feia de qui era l’aigua, encara que fos del mateix Diable, i va marxar sense dirigir-li cap paraula més.
L’endemà al matí la Llucieta del carrer de l’Hospital, la remeiera del poble i de qui es deia que era mig bruixa, va sortir amb els primers raigs de sol a caminar pels afores de Sant Cugat, confiant a trobar flors silvestres per elaborar els seus beuratges i ungüents. Quan tot just començava a collir les primeres flors, va trobar la Maria, carregada amb tres grans gerres de fang plenes d’aigua. La Maria li va explicar la conversa que havia tingut amb l’abat. La Llucieta s’indignà perquè no deixés agafar l’aigua del monestir a les dones i li va prometre que l’ajudaria a trobar una solución.
Aquella mateixa nit sota la lluna plena, en una esplanada del camí de Can Borrell, on creixia un jove pi de tres branques, la Llucieta es va reunir amb les seves companyes bruixes. Totes juntes van fer el Ball del Diable i li demanaren a Llucifer que posés fi a la manca d’aigua que tenia esclavitzades a les dones del poble. Però, qui va arribar no va ser en Llucifer, sinó Azazel, el dimoni portaestendard de les tropes infernals. La Llucieta, en veure’l, li va dir que tenien un problema molt gran i que no creia que ell tingués prou per trobar la solució. L’Azazel es va indignar i, orgullós i prepotent, els va prometre que construiria un pont sobre la riera de Can Vernet, aquella que surt de la mina de Can Volpelleres, i que faria que no s’assequés mai, tot assegurant per a sempre tenir aigua a la vila. En un tres i no res, el pont va ser construït per una colla de dimonis súbdits de l’Azazel. I l’endemà ja rajava aigua de totes les fonts de la vila. Fins i tot, els pagesos del poble van començar a construir pous, ja que havia corregut la veu que sota terra hi havia aigua.
El monjo jove va estar cinc dies i cinc nits vigilant que ningú passés pel pont per evitar que el dimoni Azazel s’endugués cap ànima a l’infern. Però aquesta feina ja el començava a cansar…
La nit següent se’n va empescar una. Li va proposar a l’abat que qui passés el pont fos el vell boc de quatre banyes, que vivia al monestir des de feia molts anys. Tots dos van acordar vestir-lo amb una túnica de monjo mal sargida i fer-lo passar pel pont ben entrada la nit.
Dit i fet, el monjo jove va empènyer aquell boc sorneguer pel pont de Can Vernet. L’Azazel, confós per la foscor de la nit, va creure que aquell boc disfressat era l’ànima que s’havia d’endur a l’infern, i va somriure satisfet. Quan el va agafar i va veure de què es tractava, es va enrabiar com el que dimoni que era.
L’abat s’ho va mirar tot des d’una finestra del monestir i li va etzibar: «Paraula donada és paraula sagrada, dimoni! Ja tens l’ànima que volies. Ara marxa de Sant Cugat i no hi tornis mai més». L’Azazel encara més enrabiat li va dir que no es mereixen aquell pont i que el destrossaria fins a l’última pedra, però no se’n va sortir perquè estava construït amb grans pedres cairejades del coll de Campanyà.
El dimoni es va haver de conformar amb el boc com a pagament i a Sant Cugat mai més va faltar aigua per beure i per regar. A partir d’aquell moment l’aigua de la mina de la Mare de la Font, situada prop de Can Volpelleres, es canalitzà per sobre del pont de Can Vernet i arribà, primer, a la font del Monestir i després a la plaça d’Octavià. Segons els santcugatencs d’aquell temps, l’aigua era tan bona que fins i tot curava les llagues d’estómac.
Abans de retornar a l’infern, l’Azazel, en un atac de ràbia, va arrencar les quatre banyes del boc i pronuncià en veu baixa un encanteri per confinar el boc a l’infern. Tot seguit, solemnement va dirigir unes darreres paraules amenaçadores: «Et creus molt llest, abat Biure, però el teu regnat a Sant Cugat no durarà ni un any. Moriràs per quatre monedes i deixaràs el gall del penell sense veu. Arribarà un dia d’aquí a 666 anys que una colla de diables reunirà les quatre banyes del boc i aconseguirà que torni a Sant Cugat.»
Els Diables de Sant Cugat han escrit aquesta història a partir de les llegendes «El pont de Can Vernet» i «Bruixes santcugatenques», recollides per Rogeli Pedró al llibre Llegendes de Sant Cugat del Vallès: Mites, faules i narracions populars (Col·lecció «El Tinter». Cossetània edicions, 2005).
Aquesta nova llegenda neix amb la intenció de posar en context el Boc de Can Vernet, la bèstia que va construir Elías Álvarez l’any 2015 —seguint el disseny de Miquel Resines—, i forma part d’un projecte d’imatgeria festiva que engloba la figura mateixa, els seus portadors i la música que ballaran.