Preparats? Llestos? Festa!

Si veus aquesta imatge pel carrer, prepara’t que la Festa Major ja està aquí!

Divendres 28 de juny 20.30 h
Correfoc infantil i jove de Festa Major
Amb les colles Diables de Castellterçol, Cabrons i Bruixes de Centelles i Diables de Sant Cugat.
Organitza: Diables de Sant Cugat
Sortida: pl. d’Octavià – Espai d’Arrel
Dissabte 29 de juny 22.30 h
Correfoc de Festa Major
22.30 h Tabalada conjunta a la plaça de Sant Pere
23.15 h Correfoc amb les colles Diables de Calella, Simplement Diables de Premià de Mar i Diables de Sant Cugat.
00.30 h Versots i Esclat de foc
Organitza: Diables de Sant Cugat
Sortida: pl. d’Octavià – Espai d’Arrel

Rebem la Flama del Canigó

Flama-cartell Rebem la Flama del Canigó per celebrar la Revetlla de Sant Joan.Aquest any, la foguera l’encenen 12 infants de diferents entitats de la ciutat, que aquest any hagin fet 6è de primària, i dels quals, 3 seran diablons de la nostra colla.

Abans però, dalt de l’escenari, els protectors de la flama, encenen unes escombres de canya, directament de la flama del Canigó, i com a gest simbòlic, traspassen la flama a les escombres que portaran els nens perquè aquests encenguin la foguera ubicada en mig de la plaça d’Octavià.

Amb aquest gest, la tradició de l’encesa de la foguera amb la flama del Canigó passa de grans a petits.

Arribada de la Flama del Canigó
Diumenge 23 de juny, 2019
Hora: 18:00
Lloc: Plaça Octavià
Organitza: Òmnium Cultural

  • 18:00 h Sardanes. Amb la Cobla Ciutat de Terrassa. Organitza: Entitat Sardanista de Sant Cugat.
  • 19:30 h. Inici de la cercavila de les Caparrotes, que obren el pas a membres de la Unió Cicilista, des de la plaça Dr. Galtés fins a la plaça d’Octavià.
  • 19:45 h. Inici de la cercavila dels Diables de Sant Cugat, que obren el pas a membres de la Unió Cicilista, des de la plaça de l’U d’Octubre fins a la plaça d’Octavià.
  • 20:00 h Rebuda de la Flama a Sant Cugat, que és portada per la Unió Ciclista. Lectura del manifest que ha escrit l’expresidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell des de la presó d’Alcalá Meco. Intervenció del Mantenidor de la Foguera que passa el foc a la generació d’infants. Explicació de com s’encendrà la foguera.
  • 21:00 h Encesa de la foguera de Sant Joan.
  • 21:30 h Sopar de carmanyola. Inscripcions tancades.
  • 23:00 h Orquestra Gira-sol.
  • 02:00 h Punxadisc.

Novetat d’enguany: es recupera l’encesa de la foguera amb les tradicionals escombres de palma.

logo_flama logo_diables cropped-omnium_logo-1

Quin Guirigall per Carnaval!

Desde el 1 de març de 2017 espera impacient el seu moment. Son casi 365 dies damunt del cimbori del Monestir, vigilant que siguem fidels als seus manaments: disbauxa, festa, enrenou, gresca… Pasa fred i soporta pluges; altres dies rep constantment el calor del sol d’estiu. Observa dia a dia els nostres moviments. El pobre rep continuament paraules malsonans com penell o gallet. Que no us deixi enganyar la seva aparença, un cop a terra creix i es torna un rei esbojarrat. Pels que no ho sabeu parlo del Rey Carnestoltes, el Gall de Sant Cugat.

El seu despertar és un espectacle molt recomenat. Planeja desde el cel per aterrar tot imponent a la plaça. Perquè desprès diguin que el cel es cosa dels Déus… Arriba amb ganes de posar la ciutat cap per avall, és carnestoltes i aquestes festes les coneix d’allò més bé.

Com cada any, la colla no hi podia faltar en un dia tan festiu. L’inici de festa va ser atronador. “Tapum tapum tapum” era el tret de sortida d’aquests dies. D’altra banda, els tabals tampoc hi volien faltar. Elegants fins la última pluma, acompanyaven al gall fins a la presa del poder. “Pio pio” fins que va tenir el ciri en mà, “pio pio” per celebrar-ho i “pio pio” van tocar l’ala per martxar d’allà. Carnestoltes ja ho havia prerrogat: les normes de la Conesa quedaven abolides. Qui no disfrutes o crees xivarri, poc tenia a fer en aquest poble. La festa era el únic alicient i objectiu.

baixadagall

No només vem sortir a fer el gall. Entre el Cercatasques, el Ball de Gitanes, les Rues (i les respectives comparses) i el ball de nit, encara ens quedava energia per sortir a animar la rua infantil. No us deixeu enganyar per les fotografies, ja que realment vem portar la xerinola durant el diumenge. Coixí en mà i pijama com a vestuari, els més petits participaren en aquest guirigall de carnaval.

sdr
sdr

Un any més, pasada la ressaca d’energia i desobedencia, avui dimecres hem hagut de despedir el nostre veritable Rei i pel únic que estaríem a favor de la monarquía, el Carnestoltes. A mitja tarda, amb llàgrimes als ulls, hem vist com alçava el vol per retornar dalt del cimbori. No us preocupeu, ell ens seguirà observant desde d’alt del monestir perquè seguim el llegat que ens ha deixat. Ara ell li toca agafar energia per retornar l’any que ve amb més força.

Els Foguerons de Sant Cugat

Per a tots aquells que no ho sabeu, avui hem estrenat els Foguerons a Sant Cugat. Aquesta tradició està arrelada a Sant Antoni, patró dels animals. Sí, tot allò dels Tres Tombs que es celebra demà, on tot de cavalls inunden la ciutat i es porten els animals domèstics o de feina per a que siguin beneïts. Algú avui em preguntava si el Boc com animal hi aniria. Cert que és un animal, però el Boc ni és domèstic ni és utilitzat per a la feina, és un animal lliure i que no treballa. Provingut de l’infern, li agrada la festa i l’enrenou.

Seguint amb el que us volia explicar, Sant Antoni Abat fou un monjo cristià que nasqué a terres egípcies en el segle III. A l’edat de 20 anys, decidí donar tot el que tenia per dedicar la seva vida a Déu i aconseguir un lloc al cel. Fou per això, que abandonà el seu poble i es resguardà en una cova per dedicar-se a l’oració. No obstant, Llúcifer sapigué trobar-lo i temptar-lo amb visions pecaminoses i mortificants. Sant Antoni aconseguí resistir-se, tot i així, les visites dels deixebles dimonis eren constants i el castigaren.

Ara, Sant Antoni passeja lliurament per terres santcugatenques i els Diables anem darrera seu; qui sap, mai és tard per canviar d’opinió i unir-se a l’infern.

diablescaoarrots

p.D: Molts us preguntaveu que era allò de “Sant Antoni va guanyar 31 a 30 al Diable”. El joc del trenta-u és un clàssic de daus. Aquí us deixem les glosses de Sant Antoni, d’on s’extreu el resultat del joc.

Sant Antoni i el Dimoni
jugaven a trenta-u,
el Dimoni va fer trenta
i Sant Antoni trenta-u.

Sa ximbomba ja no sona
ni sona ni sonarà,
perquè té sa pell de ca
i sa canya que no és bona.

Sant Antoni va per mar
tocant una campaneta,
i amb sa seva guitarreta
tots es peixos fa ballar.

Sant Antoni feia sopes,
a vorera de la mar
el dimoni hi va anar
i se les va menjar totes.

El dimoni Cucarell
va neixer en temps de magranes
sa mare en tenia ganes
de pegar-li pes clotell.

Sant Antoni gloriós,
de viana anomenat,
siau nostro advocat
de tot perill guardau-mos.

Set anys, nou mesos i dies
esclau del rei vaig estar
per aprendre de sonar
el grall de les xeremies.

La Bèstia de Parets

Aprofitant la sortida del Boc avui a Parets, volem explicar les dues bèsties que tenen a la colla:

La Bèstia va ser construïda l’any 2005 per la dissenyadora i escultora de bestiari popular Dolors Sans. Està construïda amb fibra de vidre, material que li dóna una aparença tenebrosa i permet veure amb detall cadascún dels seus ossos.

La Bèstia, un esquelet de drac alat fosforescent en la foscor, escenifica el màxim poder de les tenebres. Amb el seu semblant sinistre i els seus 13 punts de foc, crea un espectacle visual impactant i de grans dimensions. Tot i els seus 70 qg. de pes, fa el seu ball carregada per un únic portador, que amb els seus moviments acompassats li fa moure les ales.

El Ball de La Bèstia està acompanyat pels tabalers. Una de les actuacions on el lluïment és més espectacular, és a la representació de
La Llegenda de la Pedra de Diable, que es celebra a finals de Juliol dins els actes d’inauguració de la Festa Major d’Estiu de Parets del Vallès, on La Bèstia té un paper rellevant. També apareix en els actes de la Festa Major d’Hivern de Parets del Vallès que es celebra cada any a finals de Gener. Des de l’any 2017, acompanyat dels altres elements de la colla – el Rusti (drac infantil), La Pedra del Diable i la colla infantil – organitzen la Trobada de Bèsties acompanyats de colles d’altres pobles i ciutats en la Baixada Infernal.

L’any 2017, la Bèstia va ser restaurada per la seva creadora.

rusti

El 2011 en Tomàs Pérez Calero, pare d’un diablet de la colla i molt aficionat al disseny i construcció de figures, va proposar a la colla de fer una bèstia infantil una idea que va ser molt ben rebuda. Al cap d’uns messos, en Tomàs ens va ensenyar el disseny i des del primer moment va agradar molt a tothom, sobretot als nens.

Va començar a crear la bèstia a casa seva, fins que les dimensions ja no li ho van permetre i la va traslladar al Ca n’Oms on va poder treballar millor. En Rusti, nom que ve de Rustifaci, és un drac socarrat que acompanya a la bèstia per les tenebres. Va ser batejat a la Festa Major d’Estiu del 2013, ja que era un gran esdeveniment que volien compartir amb tot el poble.

L’any 2016 en Rusti va ser reconstruït, recobert de Fibra de Vidre i amb una nova base que incorpora un mecanisme d’aigua i converteix al Rusti en una bèstia mixta de foc i aigua

Carta al Reis Mags

Benvigudes ses majestats d’Orient,

Aquest any els Diables ens hem comportat com Llúcifer mana. Hem aportat foc i percussió allà on hem anat. Espurnes i guspires han sigut el nostre motor; tresets i anacruses la nostra música. Ens hem atrevit amb malabars ardents i el Boc no ha deixat a ningú indiferent. Hem donat a conèixer la llegenda del Pont de Can Vernet i l’Encabronada ha estat tot un èxit. És per tot això que aquest any us volem demanar:

– Foc creat pel mateix Llúcifer; sí, volem seguir cremant tot allò que trobem.
– Música vinguda de l’Infern; volem que els nostres retrucs atemorin a la gent.
– Dimonis nous amb ganes i il·lusió; seguim creixent i volem deixebles de Llúcifer.
– Una cabra pel Boc; es sent sol i qui sap… potser podríem tenir una família amb cabrits i cabrides.
– Actuacions; hi ha molts pobles que encara no hem visitat i estem desitjant tenyir-los de negre i vermell.

Confiem no rebre carbó; del contrari, vindrem a Orient amb foc i tambors.

Llegenda del Boc

Ja tenim la tan desitjada Encabronada aquí. Tres dies de foc, percussió i malabars. Tres dies en que els carrers de Sant Cugat quedaran impregnats d’alegria, disbauxa i enrenou. On tothom qui ho vulgui podrà ser Diable per un dia. On la por al foc no és una excusa per poder gaudir d’aquesta festa. I on el Boc serà el protagonista de l’Encabronada.

Així doncs, esperem veure-us a tots el dissabte a las 20.30h al Pont de Can Vernet, on es farà el despertar de la bèstia. Segur que molts us preguntareu: i per què al Pont de Can Vernet? Es un lloc triat arbitràriament? Doncs aquí teniu la resposta.

L’any 1349, mentre la pesta negra delmava Europa, a Sant Cugat del Vallès hi havia una gran mancança d’aigua per beure i per regar els camps de conreu. Els únics que. Hi havia altres fonts en diferents llocs del terme, però era molt costós i feixuc portar l’aigua fins a Sant Cugat.

Les dones del poble, carregades amb garrafes de fang o càntirs de ceràmica, es feien un tip d’anar amunt i avall traginant aigua. Els únics que en tenien a l’abast eren els monjos del monestir, que en gaudien amb escreix gràcies a una mina subterrània.

Un dia, la Maria de Ca l’Aiguabarreig, cansada de carregar aigua, va decidir anar a parlar amb Arnau Ramon de Biure, que feia pocs mesos que havia estat nomenat, de forma misteriosa, abat del monestir de Sant Cugat pel papa Climent VI.

La Maria li va explicar que les dones estaven destrossades per haver d’anar a buscar aigua a les fonts de Can Gordi i de l’Ermetà i que li pregava que les deixés agafar aigua del pou del monestir. L’abat s’hi negà: «Les dones sou l’ham del pecat dels homes i teniu prohibida l’entrada al nostre recinte encara que sigui per pouar l’aigua que ens dóna el bon Déu». La Maria, contrariada, li respongué que tant li feia de qui era l’aigua, encara que fos del mateix Diable, i va marxar sense dirigir-li cap paraula més.

L’endemà al matí la Llucieta del carrer de l’Hospital, la remeiera del poble i de qui es deia que era mig bruixa, va sortir amb els primers raigs de sol a caminar pels afores de Sant Cugat, confiant a trobar flors silvestres per elaborar els seus beuratges i ungüents. Quan tot just començava a collir les primeres flors, va trobar la Maria, carregada amb tres grans gerres de fang plenes d’aigua. La Maria li va explicar la conversa que havia tingut amb l’abat. La Llucieta s’indignà perquè no deixés agafar l’aigua del monestir a les dones i li va prometre que l’ajudaria a trobar una solución.

Aquella mateixa nit sota la lluna plena, en una esplanada del camí de Can Borrell, on creixia un jove pi de tres branques, la Llucieta es va reunir amb les seves companyes bruixes. Totes juntes van fer el Ball del Diable i li demanaren a Llucifer que posés fi a la manca d’aigua que tenia esclavitzades a les dones del poble. Però, qui va arribar no va ser en Llucifer, sinó Azazel, el dimoni portaestendard de les tropes infernals. La Llucieta, en veure’l, li va dir que tenien un problema molt gran i que no creia que ell tingués prou per trobar la solució. L’Azazel es va indignar i, orgullós i prepotent, els va prometre que construiria un pont sobre la riera de Can Vernet, aquella que surt de la mina de Can Volpelleres, i que faria que no s’assequés mai, tot assegurant per a sempre tenir aigua a la vila. En un tres i no res, el pont va ser construït per una colla de dimonis súbdits de l’Azazel. I l’endemà ja rajava aigua de totes les fonts de la vila. Fins i tot, els pagesos del poble van començar a construir pous, ja que havia corregut la veu que sota terra hi havia aigua.

boc2

Tothom estava molt content, llevat de la Maria, que la nit passada, en tornar de Can Gordi, va descobrir l’Azazel dirigint la construcció del pont i li va prometre que s’ho cobraria enduent-se a l’infern la primera ànima que hi passés. Tota angoixada va anar a trobar un altre cop l’abat Biure per pregar-li que l’ajudés. L’abat la va rebre amb un somriure de satisfacció perquè creia que l’aparició d’aquell pont era obra de Déu. Tanmateix, la Maria li va explicar la trobada nocturna amb l’Azazel i, ara sí, l’abat estava convençut que l’havia d’ajudar i, sobretot, no volia perdre l’ocasió de burlar-se del dimoni. Quan va marxar la Maria, va encarregar a un monjo jove que vigilés el pont i li manà que no el creués ningú ni de dia ni de nit.
 
El monjo jove va estar cinc dies i cinc nits vigilant que ningú passés pel pont per evitar que el dimoni Azazel s’endugués cap ànima a l’infern. Però aquesta feina ja el començava a cansar…

La nit següent se’n va empescar una. Li va proposar a l’abat que qui passés el pont fos el vell boc de  quatre banyes, que vivia al monestir des de feia molts anys. Tots dos van acordar vestir-lo amb una túnica de monjo mal sargida i fer-lo passar pel pont ben entrada la nit.

Dit i fet, el monjo jove va empènyer aquell boc sorneguer pel pont de Can Vernet. L’Azazel, confós per la foscor de la nit, va creure que aquell boc disfressat era l’ànima que s’havia d’endur a l’infern, i va somriure satisfet. Quan el va agafar i va veure de què es tractava, es va enrabiar com el que dimoni que era.

L’abat s’ho va mirar tot des d’una finestra del monestir i li va etzibar: «Paraula donada és paraula sagrada, dimoni! Ja tens l’ànima que volies. Ara marxa de Sant Cugat i no hi tornis mai més». L’Azazel encara més enrabiat li va dir que no es mereixen aquell pont i que el destrossaria fins a l’última pedra, però no se’n va sortir perquè estava construït amb grans pedres cairejades del coll de Campanyà.

boc3

El dimoni es va haver de conformar amb el boc com a pagament i a Sant Cugat mai més va faltar aigua per beure i per regar. A partir d’aquell moment l’aigua de la mina de la Mare de la Font, situada prop de Can Volpelleres, es canalitzà per sobre del pont de Can Vernet i arribà, primer, a la font del Monestir i després a la plaça d’Octavià. Segons els santcugatencs d’aquell temps, l’aigua era tan bona que fins i tot curava les llagues d’estómac.

Abans de retornar a l’infern, l’Azazel, en un atac de ràbia, va arrencar les quatre banyes del boc i pronuncià en veu baixa un encanteri per confinar el boc a l’infern. Tot seguit, solemnement va dirigir unes darreres paraules amenaçadores: «Et creus molt llest, abat Biure, però el teu regnat a Sant Cugat no durarà ni un any. Moriràs per quatre monedes i deixaràs el gall del penell sense veu. Arribarà un dia d’aquí a 666 anys que una colla de diables reunirà les quatre banyes del boc i aconseguirà que torni a Sant Cugat.»

I així va succeir, quan l’any 2015 els Diables de Sant Cugat van fer tornar de l’infern el vell boc, tot nafrat i adolorit pel llarg captiveri, però amb les quatre banyes restablertes al seu cap. Per això, des d’aleshores, cada any celebren una festa a l’inici de la primavera: l’Encabronada, en honor del Boc de Can Vernet!

Els Diables de Sant Cugat han escrit aquesta història a partir de les llegendes «El pont de Can Vernet» i «Bruixes santcugatenques», recollides per Rogeli Pedró al llibre Llegendes de Sant Cugat del Vallès: Mites, faules i narracions populars (Col·lecció «El Tinter». Cossetània edicions, 2005).

Aquesta nova llegenda neix amb la intenció de posar en context el Boc de Can Vernet, la bèstia que va construir Elías Álvarez l’any 2015 —seguint el disseny de Miquel Resines—, i forma part d’un projecte d’imatgeria festiva que engloba la figura mateixa, els seus portadors i la música que ballaran.

Per fer arribar la llegenda del Boc als nens i nenes de Sant Cugat, s’ha editat un conte adaptat per Eva Tataret i il·lustrat per Miquel Resines.